divendres, 27 de gener de 2017

La natura i els més malalts. A càrrec de Mercè Mariné

La primavera del 2015, per l'Aplec de l’activitat “Natura i Espiritualitat” que es fa al Santuari del Miracle d’uns anys ençà, el tema de fons escollit va ser els arbres madurs. Van convidar a en Josep Gordi, geògraf, que ens va venir a parlar de la relació personal que podíem establir amb els arbres.

En Josep ens va citar 10 verbs que, clarament, vaig trobar molt adients per a pensar en com ens podem relacionar els humans entre nosaltres també, i em van venir a la ment especialment com podem fer-ho amb els nostres malalts més malalts..., amb qui -com sabeu perfectament- ens cal cercar altres camins de comunicació mútua, i amb més necessitat encara, si les paraules i la raó ja no flueixen...

Els 10 verbs que citava el Josep Gordi per relacionar-nos amb els arbres eren: 

Parlar, menjar, contemplar, visitar, abraçar, tocar, acaronar, mirar, recolzar-se i enlairar la mirada. 

Se m'acudia de pensar que els arbres, ho sabem, no parlen (o si és que ho fan, em sembla que ningú no negaria que ho fan amb un llenguatge diferent al verbal humà) ni es mouen..., igual que els nostres malalts més greus!... Però, tanmateix, podem intentar de relacionar-nos-hi, -tant amb els nostres greus malalts, com amb els arbres-, de la forma més senzilla…, i de ben segur que ja ho fem!, però tot sovint no en som conscients…

Així, amb els nostres malalts amb demència molt i molt avançada o també amb d’altres malalties molt invalidants i degeneratives, potser podríem també...?: 

Parlar-hi, menjar amb ells, contemplar-los, visitar-los, abraçar-los, tocar-los, acaronar-los, mirar-los...?.

I si, algun dia, podem compartir especials moments -com m'ha passat a mi en una ocasió- en que, al parc (o també podria ser al jardí o al bosc), sota un bonic arbre al que el vent suau està movent les fulles, el nostre malalt assegut en cadira de rodes, tot d’una, i de forma insòlita, enlaira la mirada en un gest extraordinari i es queda fixat, com bocabadat, per uns minuts, tot observant l’harmonia i moviment d’aquelles fulles dels arbres delicadament mogudes pel vent...



Potser és que, tot i estar tant malalts, encara capten (i gaudeixen!) d’aquesta natura que ens envolta, de la seva bellesa, ritme, moviment, dels seus sons..., d'alguna forma que, tot i no ser capaços d'expressar-nos-la amb paraules, no tingui per què deixar de ser  una realitat ben viva en el seu interior…?. 

Després de tot… què en sabem, del cert, de com poden percebre aquesta natura, o també a nosaltres mateixos, quan ens hi acostem...?. 


Tot està per fer!: facilitem aquestes relacions, aquests especials encontres tant com puguem… i deixem que el Misteri faci el seu camí…!.

dimecres, 7 de desembre de 2016

Boscos saludables

Etapes per aconseguir una òptima comunicació amb els arbres i els boscos[1]

Per aconseguir la vivència sanadora o saludable de la passejada per un bosc madur crec que caldria seguir quatre etapes o passos.
  1. La primera és la reunió prèvia.

No és pot començar una passejada per un bosc madur sense deixar clar que ens cal un canvi d’actitud i tenir presents unes normes de relació entre el grup i amb l’entorn. El canvi d’actitud es fonamenta, com a mínim, en la humilitat, és a dir, cal sentir-se en un pla d’igualtat respecte a tots els éssers vius que conformen el bosc. Per tant, ens cal baixar del pedestal i oblidar la possible supèrbia que condiciona, en ocasions, la nostra observació de l’entorn natural. Imaginen-nos, que abans d’entrar al bosc calgués passar un túnel, o un pont, o una passera o obrir simplement una porta que ens obligui a deixar certes actituds i entra nets al bosc. En conseqüència, cal preparar-nos per una immersió o, dit amb altres paraules, cal preparar-nos per submergir-nos en el verd forestal.

M’agrada la similitud d’entrar al bosc amb la de submergir-se dins el mar. Per què ? Perquè submergir-se significa sentir-se engolit, estar dins d’un nou medi que et fa estar atent al teu cos, als teus companys, al guia, a l’entorn i, el més interessant és que tot això es fa en silenci. El submarinista no pot parlar, però ha de comunicar-se amb els companys, el guia i, sobretot, ha d’estar atent a les seves pulsacions, ha d’asserenar-se, a d’interpretar, correctament, les indicacions dels que l’envolten,  les senyals del fons marí. Entrar en un bosc hauria de ser com submergir-se, és a dir, entrar en un altre marc de relacions i percepcions.

Per aconseguir una immersió en el verd forestal cal preparar-se i tenir continuïtat. Per tant, la reunió prèvia ha de servir per fer entendre la necessitat de canviar d’actitud respecte a la nostra relació, com espècie, amb la natura i per pactar com ens hem de relacionar un cop s’iniciï l’activitat.

Des de la meva opinió el desitjable seria que un cop acabi la reunió prèvia, el silenci s’apoderi de nosaltres ja que el silenci et dona predisposició i actitud. Pe reforçar aquesta predisposició al silenci podem llegir un fragment del poema de la fageda d’en Jordà de Maragall. No oblidem que el silenci és una altra forma de llenguatge que aguditza els sentits i cal aprendre a viure’l positivament, no com una imposició sinó com un pacte ja que el manteniment del silenci ens ajudarà a anar sense preses.

2.La  passejada contemplativa


Crec que pot ser molt útil plantejar-se que l’aproximació o una part de la passejada dins del bosc sigui en solitud i silenci i, per tant, contemplativament ja que ens pot preparar el nostre cos i ment per viure amb plenitud el bosc. Hi ha dos fets clau per aconseguir un bon funcionament de la passejada contemplativa. El primer és tenir el sentiment de grup i, en conseqüència, cal no perdre mai de vista la persona que va davant. El segon és intentar acompassar la nostra respiració amb el caminar. En aquest sentit pot ésser molt útil realitzar conjuntament abans de començar la caminada diferents exercicis de relaxació dels nostre cos. Hi ha autors que fins i tot proposen caminar meditant per tal d’intentar aconseguir la comunió del silenci interior amb l’exterior.


  1. 3.    Comunicar-se amb els arbres

La tercera etapa  d’aquesta experiència o vivència diferent del bosc, des del punt de vista, s’ha de recolzar en la intimitat entre la persona i el bosc i, per tant, en el manteniment del silenci. Alguns exercicis que podríem fer individualment i en silenci serien els següents:

  • a)    El primer que t’aconsello és cercar un arbre, a ser possible, d’unes certes dimensions i seure, recolzant-te en el tronc, sota la seva capçada. El tema de les dimensions de l’arbre respon al fet de poder viure el sentiment d’acolliment i aixopluc que genera està assegut sota la seva capçada. Tot seguit,   heu d’entendre l’estructura de l’arbre. No oblideu, tal com hem dit, que l’arbre té una morfologia modular, és a dir, que es divideix en tres parts: les arrels, el tronc i la capçada, formada per branques i fulles. Cadascuna d’aquestes parts té la seva funció, però formen una unitat, un tot. Per tant, cal capir que sota els vostres peus, l’arbre estén tot el seu aparell radicular per aconseguir aigua i nutrients, el qual en ocasions interacciona amb altres espècies i pot arribar a representar a nivell de pes (biomassa subterrània) el mateix que la part aèria (biomassa aèria), és a dir, que, en algunes espècies, el que pesen les arrels és molt semblant al pes conjunt del tronc, les branques i les fulles. Per tant, cal aixecar la mirada i pensar que el que hi ha per damunt dels teus ulls també hi és sota terra. Fes-ne un dibuix.
  • b)    Un segon exercici que us proposo per comunicar-vos amb els arbres és que t’allunyis una certa distància de l’arbre on estaves assegut i et descalcis per tal de sentir sobre els teus peus la força de la terra, la seva energia i que et sentis com un arbre.
  • c)    Acostat a l’arbre i obre les mans, rodeja’l i tanca els ulls per sentir la seva presència i la seva energia.


  1. 4.    Compartir experiències i vivències

Un cop acabats els exercicis proposats és el moment de trencar el silenci i compartir els dibuixos, el diàleg amb els arbres, les sensacions i les percepcions




[1] Aquest text és una part de la meva intervenció en la jornada tècnica organitzada pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i titulada: Itineraris terapèutics en boscos madurs, celebrada  el 25 de novembre de 2016

diumenge, 6 de novembre de 2016

Joan Miró i els arbres

El dilluns 31 d’octubre “La Vanguardia” publicava un interessant article de Josep Massot titulat: “L’arbre de Miró” que prenia com a punt de partida una estampa de l’arbre genealògic de la família Miró que durant anys havia estat penjat en una de les parets de casa seva. Si ens entretenim a observar aquest quadre ens adonarem que apareixen dos tipus d’arbres.


En primer terme sobresurt una rectilínia i esplendorosa alzina, per on s’enfila l’heura, que té penjats del tronc i les seves branques els noms dels avantpassats familiars i al costat un rebrot amb els noms Joan i Maria Dolors, que són els noms del pintor i de la seva única filla.

Al fons de la pintura, encara que amb un to molt atenuat, s’endevinen els xiprers de l’ermita de Sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. Per tant, dos arbres plenament mediterranis.


Que el pintor conserves aquesta estampa tota la vida la converteix en una de les primeres fonts de la simbologia de l’arbre per Joan Miró. Per tant, no és d’estranyar que quan pinta el quadre: “La masia” ubiqui en el centre de la composició de nou un arbre. J. Massot afirma que el que l’interessava al pintor era la imatge de l’arbre que arrela a la seva terra i de la qual neix la vida.

Joan Miró era un nen poc parlador, però que dibuixava molt. Cal assenyalar que el 1906 va passar un estiu a casa dels avis a Cornudella del Montsant i va passejar amb el seu quadern de notes pels camins del Priorat. Es conserven dibuixos seus de l’ermita i els xiprers de Sant Joan del Codolar.

La presència de l’arbre, amb una concepció animista, apareix també en una carta del 1923: “Animals monstruosos i angelicals. Arbres amb orelles i ulls. I pagesos amb barretina i escopeta i fumant una pipa. Tots els problemes pictòrics resolts” i molt anys més tard, el 1980, diu: “quan veig un arbre...puc sentir que l’arbre em parla


És fantàstic comprovar com les pintures, els paisatges i el arbres viscuts a la infantesa es converteixen en un record vital i senzill que ressorgeix, periòdicament, com a font d’inspiració.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Arbres i persones


Històricament les plantes han estat menystingudes. Per què ? Pel seu immobilisme, la seva suposada insensibilitat o perquè no representen un perill per l’espècie humana a diferència dels admirats felins o d’altres depredadors. El trist paper que tenen els vegetals davant dels animals és comprova fàcilment si tenim present que els protagonistes de les faules quasi sempre són animals, els quals prenen atributs dels humans, és a dir, defectes o qualitats, per tal de desenvolupar una història, que acostuma a ser una exposició de vicis i virtuts. Per tant, estem acostumats a identificar-nos amb els animals i en molt poques ocasions amb els vegetals. Per tot plegat, m’ha encantat que la periodista Nereida Carrillo en el reportatge: “El futur és sènior” del suplement: Ara diumenge[1] del diari Ara, identifiques el seus personatges amb arbres i com m’ha agradat tant, us reprodueixo uns breus fragments:

La Marta és una olivera ja que té una gran resistència a la sequera i un fruit suculent. És una espècie profundament mediterrània, amb un tronc gruixut, ple de protuberàncies, i una copa despentinada, lliure. Si fos un arbre, potser la Marta seria una olivera, com les que trobem despullades al seu taller, juntament amb altres mate- rials com ara la medul·la de rotang o el vímet



L’Emili és un pi blanc que viu uns 80 anys, floreix a la primavera i té fulles fines i flexibles d’entre 5 i 12 centímetres de llarg. El pi blanc se sap regenerar després de les flames. Amb les altes temperatures, les pinyes s’obren i deixen anar molts pinyons que, escampats pel vent, germinen i regeneren el bosc de nou. Si fos un arbre, com aquell de Liniers, potser l’Emili Cobos seria un pi blanc

El Felipe és un plataner que és un arbre de ciutat, majestuós, de gran alçada i que floreix entre el març i l’abril. Si fos un arbre, potser Felipe González seria un plataner, una espècie molt urbana, exquisida. A diferència de l’arbre de Liniers, a aquest plataner no l’han talat i continua molt actiu







[1] Del 23 d’octubre de 2016