dilluns, 8 de maig de 2017

Sant Francesc, Jacint Verdaguer i els ocells. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Sant Francesc d'Assís és una de les figures més emotives del cristianisme per molts i diversos aspectes, destaquem-ne alguns . Va promoure la pobresa en tots els àmbits de la vida, l'estima al proïsme i, per extensió, a tot el creat fent un especial incís en els animalons . També és un personatge de gran riquesa humana, que el fa respectat per creients i no creients en el decurs de la història i que despertà i desperta des de l’antigor fins els nostres dies  l'interès de col·lectius ben diversos: citem els poetes que el viuen com una font d’inspiració inesgotable, també els ecologistes que en destaquen el seu amor i defensa de la natura i els forestals dels quals n’és el patró.

Tant les seves biografies com Les Floretes o altres fonts biogràfiques són plenes de colpidors relats de perfecta comunió entre els éssers vius i el sant. Les Floretes, que s'han traduït a totes les llengües del món- a Catalunya, per exemple, tenim una esplèndida traducció de 1909 de Josep Carner - tenen un missatge directe, senzill i ingenu però molt directe i potent. Són considerades el testament espiritual del franciscanisme.


Un dels episodis que més bé expliquen l’estreta comunió del sant amb les espècies de la natura és la coneguda predicació als ocells, –segurament les pintures del Giotto a la basílica de sant Francesc d’Assís hi han ajudat en gran mesura- el qual també es un entranyable episodi de la bellesa, embolcallada de senzillesa del franciscanisme primigeni. Llegim-ne un fragment:

Espereu-me aquí al camí, que jo aniré a predicar als meus germans, els ocells.
Entra al camp i començà a predicar als que hi havia a terra. Tot d’una,  els que eren a les branques dels arbres, van volar cap a d’ell i es posaren al seu costat sense moure’s gens fins que sant Francesc hagué acabat de predicar;  i no se n’anaren,  fins que els hagué donat la benedicció”.

La substància de la prèdica de sant Francesc fou aquesta:

Ocells, germans meus, molt obligats esteu molt obligats envers el vostre Creador. Sempre i en tot lloc heu de lloar-lo, perquè us ha donat la llibertat de volar pertot arreu i un  vestit doblat i triplicat [...] i a més d’això, vosaltres mai no sembreu ni colliu,  i Déu us nodreix i us dóna els rius i les fonts i els rius per a  beure, i les muntanyes i les valls per al vostre recer, i els arbres de gran alcària perquè hi feu el niu. I, com que no sabeu filar ni cosir, Déu us vesteix a vosaltres i els vostres fillets. Molt us estima, doncs, us el vostre Creador, ja que us dóna tants beneficis. Per això,  guardeu-vos,  germans meus, del pecat de la ingratitud i apliqueu-vos sempre de lloar Déu[1]”.

De ben segur que Verdaguer va escoltar, quan era petit i de la veu de la seva mare històries de la vida del sant i com que vivia en un medi rural, la predicació als ocells el va colpir. Ara bé, el 1882, quan escriu el poema,  “Sant Francesc predicant als aucells”  ja té 37 anys. Per a ell, sant Francesc és un àngel fora del seu hàbitat natural que és el cel i, com tots els místics, sent enyorança celestial, com ell mateix. La vida en comunió amb la natura que portà el sant,  ell la recrea: el fa parlar amb els rius i les flors, abraçar-se als arbres, tal i com fa Verdaguer en altres poemes. La màxima expressió d’aquesta comunió ens apareix quan Verdaguer situa alguns dels ocells damunt dels genolls i l’espatlla del sant. Vegem-ne aquest bell fragment:

Va l'Apòstol de l'amor
per una selva d'Itàlia:
l'amor que sent per Jesús
ja no cap dins la seva ànima.
Ne parla als rius i a les flors,
i pins i roures abraça.
És desterrat serafí
que del cel sent enyorança.
D'alegria tot cantant
los aucellets l'acompanyen;
los que trastegen pel bosc
voleien de branca en branca;
los que volen per lo cel
paren atents la volada.
Francesc los vol predicar,
sota un roure s'aturava.
Sobre l'herba es posen uns,
los altres sobre les mates,
los més estimats de tots
damunt sos genolls i espatlla;
cada bri d'herba en porta un,
cada arbre una nuvolada.
-Germans aucellets -los diu-,
lo Criador, quant vos ama!
Sense sembrar ni segar
teniu sempre en vostra taula
la llavor d’herbeta humil,
de la font la gota d’aigua,
si en lo calze d’una flor
no voleu beure rosada.
Com no fileu ni cosiu,
Déu vos vesteix i vos calça;
vostre vestit i calçat
valen més que d’or i plata.
Vos dóna per llit un brot,
Una fulla per teulada,
gentils boscúries per niu,
lo cel i terra per gàbia.
Aucellets, los meus germans,
Lo Criador quant vos ama !
Ameu-lo, vosaltres, bé,
que amor amb amor se paga;
canteu-li a entrada de fosc,
canteu-li a l’hora de l’alba
d’amor la dolça cançó
que els homes han oblidada!-

En comparar ambdós textos, podem constatar que mossèn Cinto, en prendre com a pretext les paraules de l’anònim que recollí l’experiència del sant d’Assís, va molt més enllà . Amb l’exquisidesa de la seva bella lírica, fa que l’anècdota s’envoli, prengui aires seràfics, intensos, divins. Podríem equiparar el text de l’anònim a un treball artesanal impecable,  mentre que, l’immens poeta que fou Verdaguer, crea un brodat exquisit de perfecció inabastable per a la majoria de dels poetes que li foren contemporanis i més enllà i tot.

Aquesta bella filigrana, que ens fa gairebé acaronar els tendres i vellutats ocellets en el moment del seu íntim diàleg amb Francesc, – podríem dir que qui dialoga ja és el mateix  Verdaguer,  en perfecta simbiosi amb el sant d’Assís - curulla de sentiments i sensibilitat, servida amb uns versos que tot recreant el metre  popular – són heptasíl·labs- adquireixen una musicalitat i lleugeresa inoblidables, equiparables a la musicalitat, lleugeresa i bellesa d’aquests petits companys que ens alegren la vida gairebé sense adonar-nos-en, però que hi són per a quan els vulguem mirar, gaudir, sentir i viure íntimament, tal i com podem fer amb els meravellosos versos del nostre insigne poeta.





[1] Anònim (1997) Floretes de sant Francesc d’Assís, versió i notes de Francesc Gamissans, Ed. La Formiga d’Or, Barcelona. Pàg 59-60.

dimecres, 3 de maig de 2017

Sant Francesc, Jacint Verdaguer i la natura (2)


La veneració de sant Francesc d’Assís per part de Verdaguer és present al llarg de tota la seva vida. De petit, segur que va escoltar de la seva mare històries i llegendes sobre la vida del sant. Fins i tot, en plena adolescència, va prendre la decisió de fer-se missioner franciscà i marxar al continent americà. Convençut per familiars i amics va desestimar aquesta idea, però l’idearia franciscà va romandre dins seu fins al final dels seus dies. Només cal recordar que ell mateix expressà ales seves darreres voluntats que volia ser enterrat amb un hàbit franciscà i, per aquest motiu, un cop va morir els qui l’acompanyaren a Vil·la Joana van anar a buscar la vestimenta franciscana al convent dels Caputxins de Barcelona.
 
Dibuix de Ramon Casas de Jacint Verdaguer amb l'hàbit franciscà després del seu traspàs
Com a resultat d’aquesta devoció pel sant, Verdaguer va dedicar-li diferents poemes. El més important va editar-se el 3 d’octubre de 1895 a la Tipografia L’Avenç. És un recull de quaranta-tres poemes amb un pròleg inicial i porta com a títol: Sant Francesc, amb l’afegitó, poema. Ara bé, en veritat es tracta d’un conjunt de composicions poètiques al voltant de la biografia del Sant i de diversos aspectes vinculats al món franciscà. També cal esmentar que entre el cap i la cua d’aquest poemari s’escola la meitat de la vida de Verdaguer ja que el primer l’escriu quan té vint-i-quatre anys i el darrer ja en té cinquanta.

De ben segur que un dels elements que va fomentar l’arrelament del franciscanisme dins de Verdaguer és el fet que, segons la llegenda, sant Francesc va passar per la plana de Vic. Al llarg d’aquesta estada va trobar-se malament, fins i tot semblava que s’havia de morir. Trobant-se molt afeblit, passa pel seu costat un pagès que vivia per aquells verals i li portà aigua del pou proper. Aquest glop d’aigua el va fer revifar i el mateix sant posà el nom de “pou de la vida” al pou del mas d’on havia sortit l’aigua.

Fixem-nos en el següent fragment de l’inici d’aquest poema:

La plana de Vic
diu que en trau florida
des  que sant Francesc
l’amor hi predica,
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria.
Tan dolços amors
lo cor li ferien;
sortint de poblat,
pels boscos sospira;
per boscos i camps
que semblen d’Umbria.

Cal assenyalar l’existència de figures de dicció basades en la repetició, que eren i són un dels recursos més característics de la poesia popular i que Verdaguer havia après de llavis de la seva mare. Destaquem també el fet de la semblança que estableix entre la Plana de Vic i l’Umbria fet que l’agermana més al sant d’Assís.

Més endavant prossegueix el poema:

Lo troba un pagès
dessota una alzina;
duia un cantaret,
de beure el convida.
Quan s’és retornat,
Sant Francesc sospira:
-Pagès, bon pagès,
digau-me per vida,
esta aigua d’on és,
que tant me delita?
-N’és aigua del pou
de vora la via.
-Si és aigua del pou,
lo pou és de vida,
que ja els meus amors
l’hauran beneïda.-
I els aucells del bosc
amb gran melodia:
-Ai dolços amors,
ai flor de la vida!

El poema acaba explicant que on caigué el sant ara hi ha una ermita. Certament, a la plana de Vic hi ha la capella de Sant Francesc Almoina
-perquè es troba al pla d’Almoina- on Francesc s’hi moria. Segons conta la llegenda, l’edifici s’aixecà en el lloc on el sant va defallir. Aquesta ermita està documentada des del 1244, però es creu que es va aixecar el 1225 i, en conseqüència, és una de les poques ermites del món dedicades al sant estant encara en vida. L’antiga ermita fou destruïda el 1936 i reconstruïda de bell nou el 1946.


dimecres, 19 d’abril de 2017

Abraçar els arbres. Un recorregut per les religions i tradicions espirituals del món ens mostra que l’arbre sempre és un element clau de tota cosmovisió, a càrrec de DÍDAC P.LAGARRIGA

La imatge és clara i contundent i la trobem per tot arreu: l’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes i fosques a les fulles més altes que busquen la llum. Però no és només un símbol. Malgrat que el món actual sembla haver decidit trencar per sempre més amb totes les connexions subtils que ens fan adonar d’una realitat que no es pot mesurar ni posseir, els arbres continuen oferint-nos presència i serenor, lloc de repòs i de retrobament amb un mateix. Ja a l’escola aprenem que els arbres netegen l’aire que respirem, però la neteja també va més endins, és més integral. Hi ha estudis que avalen l’aspecte sanador dels arbres -per exemple, dels pacients en hospitals que es recuperen més aviat si les habitacions tenen accés visual a zones arbrades-, però el seu valor espiritual ve avalat per un altre tipus d’estudi, menys científic si es vol, però més pràctic, transnacional i transtemporal: totes les religions i tradicions espirituals del món han reconegut l’arbre com un element clau en la seva cosmovisió.
Un llibre per aprofundir-hi
Josep Gordi, professor de geografia i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, ha publicat recentment el llibre Arbres i espiritualitat (Editorial CPL), precisament per parlar del paper dels arbres en les diferents cultures i religions i demostrar, així, el protagonisme que han tingut i encara tenen. “Alguns arbres i boscos van ser considerats els primers santuaris molt abans que s’aixequessin els primers temples”, recorda Gordi. La mateixa paraula temple, segons el diccionari, és d’origen augural i servia per designar la limitació d’un espai de cel on observar el vol de les aus. D’aquí també prové contemplar : observar el temple. Per als pobles celtes, com explica Gordi, el bosc sagrat s’anomenava Nemeton, que és una paraula gal·la que vol dir santuari.
Aquesta noció de bosc com a espai sagrat continua viva en molts indrets del món, també a Europa, tot i la davallada que ha patit aquesta visió al continent. Una davallada que no cal datar-la en una època recent, on l’empremta de la Il·lustració i la industrialització es poden veure com l’inici de la pèrdua de la sacralitat de l’espai natural. Com recorda Gordi, la cosa ve de lluny: “Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germània, van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i creences de Roma. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en què el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells un indret com aquell”.
Tot i això, el culte popular als boscos com a espais sagrats encara perviu en alguns indrets europeus, com el cas que documenta Gordi dels boscos anomenats “excomunicats” de l’Església ortodoxa, on no es permet cap aprofitament del lloc i, si algú infringeix aquesta norma, és excomunicat. “També hi ha els zapis -explica aquest professor de geografia-, arbres sagrats venerats encara ara com a lloc per hostatjar pregàries, casaments o bateigs. Es creu que els zapis són una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord d’Europa abans de la romanització”. Altres boscos europeus van tornar a recuperar aquest valor sagrat, com l’alzinar sagrat de sant Francesc d’Assís, a uns quilòmetres d’Assís i actualment custodiat per una comunitat de clarisses, “un dels espais forestals italians amb més càrrega espiritual”, en paraules de Gordi, i on l’any 1225 sant Francesc d’Assís va aconseguir el permís per a ell i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar.

Espai de retrobament i commoció 
El bosc en general i alguns arbres en concret ofereixen l’espai idoni perquè les persones meditin, ja sigui asseguts a sota o fins i tot per retirar-se un temps al seu interior, pràctiques habituals des del budisme a l’islam passant per les religions indígenes d’Àfrica, Amèrica i Oceania, i també, lògicament, pel cristianisme. La imatge de Jesús retirant-se a pregar al jardí de Getsemaní (lloc de pelegrinatge encara avui) o el Buda rebent la il·luminació assegut sota un arbre (amb la consegüent veneració budista dels arbres, on es deixen ofrenes o es lliguen cinturons de roba als seus troncs) són exemples que recull Gordi. Molts recintes religiosos (com temples o tombes) també estan envoltats d’arbres significatius, i són moltes les religions mundials que prohibeixen talar-hi arbres o caçar-hi, com l’exemple que trobem al llibre sobre el santuari xintoista a l’illa sagrada de Miyajima (Japó).
Un altre professor de geografia que centra el seu estudi en els arbres i la seva importància per a les comunitats religioses és Eric Ross, professor a la Universitat d’Al Akhawayn a Ifrane (Marroc), i especialitzat principalment en el culte als arbres per part dels musulmans, des de Turquia fins al Senegal passant pel Marroc. Al seu blog (https://ericrossacademic.wordpress.com) recull tot aquest treball de camp sobre les diverses comunitats que valoren els arbres, els reverencien i els donen un lloc destacat a l’hora de construir mesquites o tombes de místics musulmans, a més de fer-los servir com a lloc de retir quan els arbres són prou grans (com el baobab africà o el çinar turc, present a tots els indrets d’influència otomana).
L’aspecte simbòlic d’uns arbres en concret també el recull Josep Gordi en el seu llibre, per exemple -i en aquestes dates està més present que mai- la palmera i la fulla de palma al cristianisme, així com les fulles de llorer i olivera.
Ara que per a molta gent la Setmana Santa ha perdut el seu valor sacramental, emergeix també com un anhelat període vacacional. En entorns urbans, dies com aquests possibiliten tenir més contacte amb la natura. Així doncs, per què no, podem recobrar el sentit més íntim i part de la nostra essència gaudint dels aspectes intangibles que ens ofereixen els boscos i, en especial, els arbres.