divendres, 9 de setembre de 2016

L’arbre i el bosc, a càrrec d'Albert Claret



L’arbre i el bosc per extensió, com a realització més remarcable del món vegetal, és possiblement la representació més antiga i universal de la Vida. En una gran quantitat de cultures i tradicions espirituals hi és present una figura venerada de tipus arbori, des de les forests sagrades dels pobles nord-europeus anteriors a la romanització fins a la jungla venerada de molts pobles indígenes de les regions tropicals. Des d’aquesta perspectiva, el bosc és la llar predilecta dels déus i per tant la seva integritat és impertorbable. En molts casos es reverenciava una espècie particular com a màxima expressió de les qualitats genèriques de tots els arbres: l’alzina o el roure per als celtes, el freixe o el teix per als escandinaus, el til·ler per als germànics, la figuera per als hindús, el llorer i el roure per als romans, el cedre i l’acàcia per als egipcis…
The Ash Yggdrasil.Friedrich Wilhelim Heina, 1886

Per això i per la seva verticalitat estructural en moltes mitologies es parla d’un Arbre sagrat com a font de tota la vida i com a suport que dóna forma i sosté tot l’univers, un veritable eix del món (axis mundi) que uneix el món terrenal, l’inframón i el món celestial dels déus: és el cas paradigmàtic de l’immens freixe perenne Yggdrasil en les tradicions nòrdiques, que acollia al llarg de les arrels, el tronc i les branques els nou mons en què es dividia l’existència. Al Jardí de l’Edèn o Paradís de l’Antic Testament de jueus i cristians hi figuraven dos arbres centrals, l’Arbre de la Vida i l’Arbre del coneixement del bé i del mal, el fruit del qual estava prohibit per als humans. També és en presència d’un arbre o arbust que va produir-se la Revelació divina o transcendent segons molts textos fundacionals de les religions, des de les bardisses en flama a través de les quals Jahvè parlà a Moisès fins a la figuera sagrada o pipal sota la qual Siddharta Gautama va assolir la Il·luminació i va esdevenir Buda al segle III aC, motiu pel qual és una espècie molt present en temples i pagodes budistes.

En moltes tradicions l’arbre s’utilitza com a símbol totèmic de fertilitat i vida, com en la festivitat ancestral dels maigs que des de temps dels grecs i fenicis s’ha reproduït arreu d’Europa, talant grans troncs dels boscos i plantant-los davant les cases o al bell mig de la plaça del poble com a testimoni vivent de l’arribada de la primavera. Alguns pobles i civilitzacions han concentrat aquest culte en un exemplar emblemàtic que d’alguna manera actua com a centre del món i dels poders superiors. És el cas del roure Irminsul, un santuari germànic presidit per un gran arbre o pilar que Carlemany féu tallar l’any 772 per demostrar la seva superioritat, o el Roure de Thor (Donareiche) abatut per Sant Bonifaci l’any següent com a acció propagandística de la seva missió evangelitzadora dels pobles germànics occidentals. Una referència semblant és l’Arbre Sagrat, possiblement un teix, que segons ens ha arribat per les cròniques presidia fins el segle X l’entrada del Temple d’Uppsala (Suècia), un dels centres neuràlgics de l’antiga religió escandinava que servia per a la realització de sacrificis rituals i la veneració dels déus nòrdics. En l’àmbit llatí és remarcable el bosc sagrat al voltant del llac de Nemi, a Itàlia, dedicat a la deessa silvestre Diana Nemorensis, que inspirà Frazer en les seves investigacions comparades.

En temps recents i en l’Europa més secularitzada encara romanen alguns arbres i boscos als quals se’ls atribueix una presència espiritual més enllà de la seva estricta biologia. És el cas, per exemple, dels boscos sagrats d’Estònia o dels perímetres forestals mantinguts per les comunitats monàstiques a diversos punts del continent. També hi ha molts boscos considerats sagrats arreu del món, des de l’Àfrica subsahariana fins al Japó, passant per l’Índia on se n’han documentat 14.000. Exemples propers els podem trobar en l’Arbre de Gernika, un roure que simbolitza les llibertats i les lleis del País Basc i sota el qual es fa el jurament dels seus governants, el Pi de les Tres Branques que representa la unió i agermanament dels territoris de parla catalana, la Fageda d’en Jordà i molts altres boscos i arbres monumentals plens de significat per a les respectives comunitats locals.

L’arbre representa molts atributs propis del cicle còsmic, tal com el creixement, la proliferació i la regeneració. Simbolitza alhora la vida i la mort, el marciment i el refloriment característics de les espècies vegetals, en una una dualitat essencial que evidencia el caràcter cíclic i complementari dels fenòmens naturals: l’impuls vertical del tronc i l’expansió horitzontal de les branques, l’elevació celeste de la copa i l’endinsament terrestre de les arrels, la ufanor de la floració i el despreniment de la caiguda de fulles, la perdurabilitat de la fusta i l’existència efímera de la flor. Alhora, ens permet aprofundir en altres conceptes i significats com la noció d’hàbitat i aixopluc, el seu paper fonamental en la purificació de l’aire i la supervivència dels organismes vius, la producció altruista de fruit i de fusta, el pas del temps i el retorn de les estacions. Amb la seva permanència incòlume i indiferent als afers humans, l’arbre manifesta un missatge profund sobre el sentit més essencial de l’existència que és també la lliçó més sagrada de moltes tradicions de saviesa: ser ara i aquí. L’arrelament a un lloc concret no és un impediment per a la seva realització plena: es nodreix del que troba al seu abast i amb això creix i fructifica calladament. Lluita per viure però amb la humilitat més digna i exemplar. Per això els boscos desprenen solemnitat, senzillesa i harmonia, com un tot sense distinció entre les parts. Tot i així cal puntualitzar que les poblacions d’arbres i de plantes, com les humanes, estan compostes per individus diferenciats que interactuen amb dinàmiques col·lectives i comunitàries sovint molt més complexes del que estem disposats a acceptar, traspuant una poderosa intel·ligència latent i misteriosa però tanmateix perceptible per als qui s’hi acosten amb els sentits a l’aguait i l’ànima oberta. (Al respecte d’aquesta qüestió és altament recomanable la reveladora i inspiradora obra de divulgació científica Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal de Stefano Mancuso i Alessandra Viola. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015)
Plaça major de Lés amb l'haro de la festa de Sant Joan i nens ballant al voltant
(Juli Soler 1890-1914, Arxiu Fotogràfic del CEC)

El bosc és un recer de pau, un refugi de silenci i quietud que aclareix la ment enterbolida i que ens regala colors, olors i sons subtils, envoltant-nos en una aura densa de repòs físic i guariment espiritual. Ens posa en relació amb un gran nombre d’espècies –animals, vegetals, fongs– i ens proporciona generosament tot el necessari per a la subsistència, evidenciant la nostra dependència absoluta de l’entorn natural i desemmascarant l’amarga supèrbia de l’autoconcepte humà com a culminació de la Creació. El seu aire és un mosaic de partícules carregades de vida que ens refà a tots els nivells. Un bany de bosc fet amb plena consciència no només és terapèutic per als pulmons i el sistema respiratori; amb sort també l’esperit tornarà amarat de la pau i la saviesa que hi han acumulat els llargs mil·lennis d’humil serenor.


Fragment del treball final de Postgrau: La Pau del Bosc. Relació entre Natura i espiritualitat en els orígens i la pràctica de l'escoltisme (inèdit) Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura, Facultat de Lletres, UdG.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Banyar-se de verd dins del bosc

L'arbre és el vegetal sobirà o el rei dels vegetals. Per experiència molts s'hi acosten per escoltar la seva paraula, els seus missatges i alguns també proclamen el seu amor a través de la poesia, la pintura... Sota la seva ombra pots meditar, refugiar-te, enlairar la mirada... i, fins i tot, per les seves branques pots enfilar-te i viure'l en tota la seva plenitud, per exemple tot recolzat en alguna de les seves branques.

L'arbre és meravellós perquè d'ell emana força, energia i, al mateix temps, desig d'elevar-se, de rectitud... Totes aquestes sensacions i sentiments s'accentuen per l'enigmàtic silenci del seu creixement que es converteix en un veritable model a seguir.

Davant d'aquesta realitat hi ha persones que proposen acostar-se als arbres i els boscos per tal de millorar la salut, tant a nivell físic com mental i espiritual. Per aconseguir-ho, proposen passejades per boscos madurs;  es coneixen com a "banys de bosc" que és la traducció del terme japonès  "Shinrin-yoku" 

Al conjunt de boscos seleccionats per promoure la sanació de les persones se'ls anomena "boscos terapèutics". A Catalunya l'associació Acció Natura (www.accionatura.org) promou la creació d'una xarxa de boscos terapèutics i, d’altra part, diferents entitats ofereixen dins les seves activitats "banys de bosc"

L'objectiu d'aquest post és, simplement, clarificar conceptes i remarcar quines són les actituds personals que ens permeten gaudir del poder sanador dels arbres i els boscos.

Comencem pel concepte "bany de bosc" que tal com hem dit és la traducció del terme japonès  "Shinrin-yoku"    ja que al Japó existeix la Medecina Forestal, la qual promou o recepta  caminades en silenci per boscos madurs que s'acompanyen d'exercicis de relaxació i respiració amb l’objectiu de millorar la salut de les persones. La base d'aquestes teràpies es fonamenta en estudis que han analitzat els arbres vells i han observat que aquests segreguen uns olis essencials, que en ser inhalats per les persones els permeten activar partícules del seu sistema immunitari i poden incidir en la millora de la salut. Segons la doctora Cristina Oriol[1] un bany de bosc pot generar una baixada de la pressió arterial o una disminució de la freqüència cardíaca. Altres estudis també apunten que el bany de bosc pot generar millores psíquiques  tals com una disminució de les emocions negatives,  l'ansietat o la fatiga i un augment de les sensacions positives com el vigor i la tranquil·litat


El projecte boscos terapèutics impulsat per Acció Natura preveu crear una veritable infraestructura verda per a la salut a partir d'acords amb propietaris i institucions que permetin crear itineraris pels boscos seleccionats. Posteriorment es preveu  fer una difusió d'aquestes passejades pels centres de salut. Evidentment,  aquesta activitat també pot ser una bona eina per ajudar a la conservació dels boscos madurs i fins i tot un mitja de promoció econòmica ja que podria crear-se una oferta d'ecoturisme de salut vinculada a la xarxa de boscos terapèutics.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Bicicleta i natura


 Aquestes dues darreres setmanes d’agost he gaudit enormement pedalant pels carrils bici del Trentino i l’Alto Adige o Sudtirol.

Al llarg de les moltes hores passades damunt la meva “Pinarello” he resseguit rius cabalosos, infinits camps de pomeres i vinyes, amples valls, estrets congostos, frondosos boscos... Voldria explicar-vos dues reflexions que són producte d’aquestes pedalades. La primera és una consideració de país, en canvi, la segona és personal i fa referència a les meves vivències vers la natura observada i viscuda des de la bici.

El Trentino i l’Alto Adige tenen més de 600 km de “ciclabiles” o sigui, vies verdes o carrils bici. Es tracta de vies segregades i asfaltades per on només circulen bicicletes i tenen, majoritàriament, un magnífic estat de conservació i de serveis al seu voltant, és a dir, espais per aturar-se, fonts, plafons informatius, senyalització, bars, ponts i túnels per creuar carreteres... Com que normalment transcorren pel fons de vall, les bicicletes circulen, en moltes ocasions, paral·leles als cursos fluvials, creuen la major part dels pobles i són un esplèndid espai per gaudir del paisatge i del patrimoni natural i cultural. Aquests dies he vist milers de ciclistes de totes les edats i amb tota mena  d’artilugis que van sobre rodes. Per tant els carrils bici són una important font d’ingressos per a l’hostaleria i per aquest motiu tenen un recolzament de l’administració total, fins al punt que es promouen rutes que combinen el tren i la bicicleta a nivells espectaculars ja que en una ocasió he pujat a un tren a Linz –Aústria- que tenia 5 vagons per carregar bicicletes.


Sempre he pensat que a Catalunya no tenim prou present la bicicleta com a mitja per viure més lentament i amb més calma el territori. D’altra part, tenim valls de gran bellesa que permeten recorreguts meravellosos que enllacen la muntanya amb la mar. No es tractaria, només,  d’assenyalar sobre un mapa, les cruïlles o en una web els itineraris, aniria molt més enllà el que caldria fer: inversió per promoure infraestructures segures i còmodes per a les bicicletes que permetessin no haver de lluitar amb els cotxes, que tinguessin  espais d’aturada, punts d’informació, que fossin asfaltades per tal que hi poguessin  circular tot tipus de bicicletes amb remolcs que permeterien portar els nens o utensilis per fer ruta.

Poques vegades he parlat de la natura i la bici ja que el fet de no tocar de peus a terra i la velocitat pensava que dificultaven la comprensió i la vivència en plenitud de la natura. Ara bé, després de fer alguns centenars de quilometres, acabes essent tu i la bicicleta el mateix, és a dir, ens convertim en una unitat. Per tant, des de la bici també he arribat a gaudir-ne enormement. Només el simple fet de pedalar al costat mateix del riu i de poder-lo contemplar, m’ha generat una enorme sensació de companyia, de fer el mateix camí, d’unió... Es clar que en alguns moments m’he aturat per gaudir d’espectacles únics, com veure un ànec assegut damunt d’un roc al bell mig del riu observant el moviment de les aigües o bé mirar el bell moviment d’un canyissar... tantes coses, tanta bellesa que no acabaria.

Afortunadament també he travessat boscos d’avets amb làrixs i pi roig que m’han obsequiat amb la seva frescor reconfortant després de sentir el sol a la pell.
Tanquem, des de la bici he aconseguit gaudir del paisatge i dels canvis amb els quals la natura m’ha obsequiat a cada vall, en creuar un torrent, al passar per dins d’un bosc.  No m’ho acabo.


Hi tornaré!

dissabte, 20 d’agost de 2016

ELS MEUS ARBRES a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany


N’hagi estat més o menys conscient,  els arbres m’han fet molta companyia des de sempre, des de ben petita. “Els meus primers arbres”, aquells dels quals tinc plena consciència, coincideixen amb els primers anys d’infantesa, anys de fantasia i joia!

Us parlaré d’aquells tres o quatre als quals vaig fer els meus companys any rere any, fins que ja van decidir formar part de mi. Hi pensava sovint quan n’era lluny i els anava a veure quan retornaven els moments de proximitat. Amb el temps, se n’hi van sumar molts d’altres i han configurat un bell bosc, ben meu, ben genuí i únic.

El primer, o caldria dir els primers, són “Els avellaners d’Òrrius”, els dels meus estius de ple contacte amb la Natura. N’hi havia uns quants de ben bonics i esponerosos a la casa on estiuejava. Eren molt acollidors perquè, malgrat la seva alçada, permetien enfilar-s’hi fàcilment. M’agradava molt fer-ho. Recolzada a les seves branques, acollida i amagada enmig del fullam, protagonitzava mil històries infantils que els xiuxiuejava. Mentre m’hi fonia i esdevenien la meva llar, era ben feliç, tan feliç com ho són els nens quan fantasiegen i les seves fantasies es fan realitat, almenys per a una estona.

En segon lloc, recordo “Les Alzines de l’Estanc”, tardes de cosines i jocs, de pa amb xocolata, i riallades, regades amb l’aigua ben fresca de la font de sant Benet. Hi arribàvem amb quatre passes tot i que llavors ens semblava anar lluny, molt lluny...

Cal parlar-vos, també, de “Les Moreres del Mas Fogueres” de Mataró, casa meva. Vinga fer-ne baixar les fulles per alimentar els cucs de seda que tancàvem amb capses de sabates, fidelment, cada any, pobrets! Tenien molta requesta. Hi venia canalla d’arreu de Mataró a buscar-ne. Mentre, la meva àvia, s’hi ben enfadava amb tanta tropa de quitxalla.

I finalment “El desmai del pati de la madre Sara”, a  la meva escola, el Cor de Maria de Mataró.  M’agradava tant!  El lloc on havia crescut – arrambat a un petit marge- permetia despenjar-s’hi tronc avall i quan tocaves terra, sentir-te aixoplugada pel seu acollidor brancam. No pas gaire estona, fèiem cua per poder lliscar suaument per la seva soca, Això sí, amb l’uniforme ben agafat entre les cames perquè, en baixar, no se’ns esgarrinxés la panxa. Tot un ritual. Si t’entretenies gaire, senties rondinar les qui feien cua.

A tots els he recordat aquests dies a Trento, passejant per la riba de l’Adige, a l’ombra dels seus bells Lledoners. Com els arbres de la meva infantesa, aquests magnífics i generosos Lledoners, m’han acollit i m’han regalat ombra, frescor i un farcell generós de records entranyables.



Contemplant-los he recordat i adquirit plena consciència de com els he fet sempre partícips del meu petit paisatge vital i anímic. De com n’he gaudit quan els he fet ben meus i m’han mig amagat, mig escoltat, mig somrigut ...
Arbres amics, bons companys de molts moments intensos. Alguns ja no hi sou físicament, però jo us tinc a bon redós, desats i fent-vos créixer als calaixets dels records tendres i afables. N’hi vaig desant de nous. Alguns tenen nom propi i els he acaronat ben tendrament. D’altres només han rebut l’escalf d’una mirada fugissera...


Quan us obro, calaixets acolorits, sortiu branques i fulles, xiuxiueigs i murmuris. I el passat revé, joiós.

dissabte, 13 d’agost de 2016

Presentació del llibre: “Tornar a la natura” a Guissona, a càrrec de Montse Villaró.

De les diferents presentacions del llibre: “Tornar a la natura”, la que va tenir lloc a la biblioteca de Guissona, el 9 de juny, en guardo un especial record. Primer per la gran amabilitat de la Montse Villaró que va escriure unes immerescudes paraules de presentació i després va preparar-se unes adequades preguntes per tal de fer entendre les característiques del llibre als assistents. També va ser molt amable al preparar un ikebana per la presentació. Per tot plegat i, malgrat que han passat unes mesos, vull recuperar alguns fragments d’aquella presentació a Guissona.


Així començava la presentació de la Montserrat: “Jo vaig conèixer en Josep, en un lloc on la NATURA és la més absoluta de les protagonistes: al santuari  del Miracle de Solsona. Vam tenir la sort de coincidir-hi en un taller de Natura i Espiritualitat a l’any 2013. Ell estava a punt de publicar un llibre sobre “Natura i Espiritualitat” i la imatge  que més recordo d’aquell encontre és veure’l llargues estones assegut en un banc, sota els magnífics roures que hi ha a l’arribada del Miracle. Era una entranyable imatge.

Desprès d’aquell encontre vam intercanviar alguns correus i missatges, però no ens havíem tornat a veure fins el darrer cap de setmana de maig d’enguany, en que vam compartir de nou una estada al Miracle per gaudir i aprendre de l’art floral japonès o Ikebana, que tenia lloc al santuari, que sempre ens ha donat aixopluc i ens ha embolcallat de silenci, de bellesa i d’harmonia.

En Josep Gordi és un apassionat de la Natura i un enamorat dels arbres. En el seu llibre escriu : “Embadalir-me davant d’un arbre isolat enmig d’un Prat és quelcom quasi instintiu” Ha escrit nombrosos articles i llibres sobre Natura i sobre els arbres. Entre els seus darrers treballs és de destacar el llibre publicat l’any 2011 : “ Els arbres mediterranis. Un recorregut pels seus valors culturals i espirituals” i l’any 2013, el llibre “Natura i Espiritualitat a Catalunya. Deu converses. Deu passejades i deu consells per viure la natura amb plenitud ». Quan es va publicar aquest llibre en Josep escrivia : “ En el fons el que desitjo és desvetllar quelcom que està encallat dins la vostra consciencia i generar un anhel, un desig perquè aprengueu a viure el vostre entorn d’una altra manera , és a dir , amb una mirada més ampla, amb un altre somriure, amb un altre tipus de familiaritat….”


Jo penso que tot això és el que justament aconsegueix amb el llibre: “Tornar a la Natura” que ara tenim entre les mans i del que avui parlarem, d’una manera planera, familiar, però profunda. En Josep ens vol acompanyar en el camí a seguir per ser a prop de la natura, per viure-la, per sentir-la dins nostre, per tal de poder arribar a fer una veritable comunió entre un mateix i la natura. L’autor ho escriu així : “ Només es tracta d’ensenyar un camí i aprendre a caminar, de bellugar-se tranquil·lament, en silenci, i amb els sentits ben oberts. Si som capaços d’unir a poc a poc el nostre interior amb el batec de la natura, avançarem envers la comunió i l’harmonia amb el nostre entorn”

El millor doncs, és que passem ara a parlar amb en Josep Gordi, del seu llibre : del què i el com, del què diu i el per què ho diu. 

BONA TARDA, JOSEP ¡!!

Comencem doncs, i parlem primer una mica de de tu.

Com et definiries a tu mateix?

A nivell professional, per damunt de tot sóc un docent. Com a persona, un home tranquil, que intenta gaudir del que l’envolta. Si hagués de posar un adjectiu a la meva vida seria “passió”


Una frase que t’acompanyi

Intentar viure el moment amb la màxima plenitud i amb la consciència de que cada moment és únic. Viure el present amb la màxima força i plenitud.

A què es deu la teva gran passió per la naturalesa?

Sempre he estat en contacte amb ella. Vinc d’una família nombrosa, en la que jo era el gran de cinc germans i, a més, vivíem amb els avis i un oncle. A casa érem una gentada. Els caps de setmana sortíem amb els pares a esbargir-nos pels boscos del Vallès. Cal tenir present que als anys seixanta, pels voltants de Mollet del Vallès encara hi havia molta vinya i espais agrícoles. Per això, els edificis singulars que s’han mantingut a Mollet, bàsicament, son masies. Més tard vaig exercir de monitor d’esplai i em vaig convertir en tot un excursionista, fet que em va permetre conèixer bé el país, sobretot les seves muntanyes. Sempre he estat vinculat, d’una manera o altre, a la naturalesa i m’imagino que, en part, per això, he acabat estimant-la tant.


Ara parlem l’estructura del teu llibre.
D’on et va sorgir la idea d’estructurar el teu llibre, no ja tant com un assaig – que també ho és -  sinó amb un estil més novel·lat i amb un redactat “epistolari”, de correus electrònics intercanviats entre dos amics….

Cercava un registre literari més entretingut i captivador que el d’un assaig. La conversa entre dos amics que tenen dos papers diferents ja que un fa el paper de mestre i l’altre d’alumne, em semblava una possibilitat que donava molt de joc.

Parlem ara de les FOTOS : són realment PRECIOSES ¡! 
Per què les fotos ?, quin significat, quin pes, hi tenen en la trama del teu llibre ?

La vida, moltes vegades, és plena de regals. Fa uns anys vaig conèixer l’Albert Gusi i ràpidament van aparèixer interessos comuns, com l’amor per la natura, gaudir del silenci, el joc... Quan el llibre va estar enllestit li vaig trametre el text per si creia oportú afegir una fotografia per cada capítol. La seva proposta va ser tant potent que es va convertir en un element de la relació epistolar i va deixar de ser una simple il·lustració.

Entrem ara, Josep, a parlar de la temàtica  del llibre  : LA NATURA.

Si haguessis de resumir el que t`ha ensenyat la naturalesa, què diries?

El primer que t’ensenya la natura és que estàs en un camí. El camí és la vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. M’ha ensenyat, sobretot, humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A vegades, ens sentim molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt d’un pedestal. La natura et recorda que només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a parar al mar, on es farà malbé i acabarà sedimentant en un fons marí.  Comprens que tot segueix el seu camí, nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment, tot passa.

Una gran lliçó...

Si, i també m’ha ensenyat el sentit de la paraula comunió. És cert que tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran que es interactuen constanment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en logos d’universitats, d’empreses... perquè té un valor universal, un variat simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme...

Ens parles de badar, del SANT BADAR, expressions sempre en boca del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria, que tots dos tenim la gran sort de conèixer i també esmentes en Josep Maria Espinàs, al que qualifiques com “un dels grans badocs de casa nostre” i ens dones un consell : “ Si voleu connectar amb la Natura cal que sortiu de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la ferma voluntat de , senzillament , deixar-vos endur per l’espectacle natural”

Però què vol dir badar?

La natura pot ser la nostra mestra. Embadalir-se és contemplar i la contemplació és un dels instruments dels místics per unir-se a Déu. Per tant, la contemplació enmig de la natura pot ser un camí d’unió amb allò més elevat. De fet, les meditacions solen fer-se en espais tancats, però quan es fan en espais oberts, en un bosc, per exemple, es tornen molt més potents

Dues preguntes en una: Si et consideres una persona espiritual i si creus que aquesta connexió amb la naturalesa implica necessàriament l’activació d’un element espiritual?

Sí, a la primera, i penso que sí, a la segona. Ara bé, cal distingir aquesta connexió amb un element espiritual del que hom entén per religió. Penso que els agnòstics, els no creients, també poden gaudir d’aquests valors espirituals que transmet la natura. No cal associar-los sempre amb un Déu. Podem sentir la força espiritual de la naturalesa des del pur agnosticisme. L’espiritualitat és en tothom. Una cosa és ser ateu i no seguir cap doctrina i és respectable. Però, independentment del que una persona cregui o deixi de creure, pot sentir i viure aquesta comunicació amb alguna cosa més gran que ell, digues-li transcendència, digues-li espiritualitat, digues-li com vulguis. La natura té ànima i quan t’hi vincules estretament la sents i te la fas teva des del teu interior no només de la raó.

Com t’imagines una societat on les persones visquessin en harmonia amb la naturalesa?

D’entrada, crec que ningú ens pot ni ens ha d’obligar a cercar la unió amb la naturalesa. Penso que és una opció personal, l’elecció d’un camí. Ara bé, posats a fer un exercici d’imaginació, si bona part de la societat no visqués tan desconnectada de la naturalesa, penso que, en general, ens desplaçaríem, majoritàriament, a peu o en bicicleta. La manera de moure’ns és una cosa molt important. Fins ara, els americans ens han marcat el model: hi ha un espai on vivim i dormim, un espai on treballem, un espai on ens divertim, un espai on mengem, un espai on comprem, un espai on anem a missa... I l’element que uneix tot això és el cotxe. Per a mi, un món millor seria aquell on la gent es desplacés més a peu, en bicicleta o en transport públic. Les ciutats tindrien més espai per a les persones i menys per als cotxes. També s’utilitzarien altres fonts d’energia menys contaminants, com la biomassa. En un món on la gent fos més sensible amb la naturalesa, es miraria d’estalviar en recursos, gestionar-los de manera més eficient i intel·ligent. En general, penso que no hauríem pas de renunciar a les comoditats i avantatges del món actual, només caldria una mica més de respecte i sentit comú. De moment, aquest sentit, que és el menys comú dels sentits, no es veu per enlloc. Estem deixant una petjada de brutícia letal al planeta. El filòsof Jordi Pigem deia en una entrevista recent: “El titànic s’enfonsa i ens dediquem a caçar pokemons a coberta” i ell mateix preconitza que la societat del futur serà postmaterialista o no serà i en aquest sentit, les opinions del monjo de Montserrat  Vicenç Santamaria, que, en parlar del transcendent, del misteri, afirma «  Cal saber veure allà on no veiem rés” prenem més valor.

Ens expliques que : “Viure la natura plenament, amb plenitud, vol dir que la seva vivència ens ha d’omplir, que ens ha de sadollar els sentits, que ha de permetre que ens sentim en comunió amb el nostre entorn….”
I, com ho fem això Josep ??

Abans de res, amb persistència, és a dir, convertint la natura, en un acte habitual a la nostra vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre un cafè en un bar. Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de manera natural a la nostra quotidianitat. Després, cal promoure, tal com dèiem, el concepte del ‘badar’. A la natura hem d’anar a encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no esperar res. Cal anar-hi sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar que la natura ens ompli. Això ens permetrà entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern. Què suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. Per tant, poc a poc, el contactar amb la natura es pot convertir en un espectacle joiós i que ens ompli.



I fins aquí la nostra conversa amb en Josep Gord. Ha estat tot un plaer. I penso que les respostes que has anat desgranant, hauran fet venir a tothom ganes de llegir “TORNAR A LA NATURA”…. Jo us el recomano, sincerament i us recomano llegir el seu DECÀLEG, tenir-lo molt i molt present, posar-lo en pràctica  per poder INICIAR EL CAMÍ….per PODER CAMINAR …. FER CAMÍ….