dimecres, 25 de maig del 2011

Els boscos sagrats a Etiòpia

Les relacions espirituals de la societat amb els boscos es remunten a les primeres civilitzacions d’arreu del món. Al Japó, al costat dels temples xintoistes, els arbres i boscos tenen un valor sagrat i s’esdevenen un mitjà de comunicació amb els déus. A la Grècia clàssica hi havia alguns alzinars situats al costat de temples que feien la funció d’oracles. Els pobles celtes van venerar les rouredes. Per tant, no és gens estrany que actualment encara romanguin boscos que tinguin la connotació de sagrats.

No he tingut la fortuna de viatjar a Etiòpia, però en aquests darrers mesos dues persones m’han parlat dels boscos sagrats d’aquest país africà.  

En Deli em va explicar que havia vist boscos sagrats al costat de les esglésies coptes. Segurament que l’origen d’aquests boscos cal cercar-lo en el mite del jardí de l’Edèn. Després he llegit que hi ha uns 35.000 bosquets situats al costat d’esglésies a Etiòpia, els quals tenen un elevat valor ambiental ja que la superfície arbrada només representa un 5% del territori. Les causes d’aquest fet cal cercar-les en la forta desforestació que ha patit el país producte del pastoreig i de la pressió humana per aconseguir llenya per cuinar i escalfar-se. 

En Gianni em va explicar que havia vist i fotografiat un bosc que la població qualificava de sagrat i per tant no el tallava. Aquest bosc se situava en un poble a l’oest del llac Abaya  i a uns 2700 m. d’altitud.  En aquest cas es tractava d'un bosc ralacionat amb les pràctiques animistes ja que al peu del bosc, simplement, hi havia una cabana on, de tant en tant, una dona gran dirigia una celebració que cercava honorar les forces divines que atresorava el bosc. Es tractava d’un bosc format, principalment, pel ginebró africà (Junniperus procera) que és un arbre que creix a les muntanyes de l’Est d’Àfrica i pot arribar a fer 25 m d’alçada, presentar una forma cònica i fer un diàmetre d’entre 1 i 2 m. I pel Podocarpus falcatus que és un arbre que pot arribar als 60m d’alçada i viure centenars d’anys. Les seves fulles estan disposades en espiral i tenen forma de falç amb una punta aguda.

Bosc sagrat amb una cabana per les celebracions
El ginebró africà és l'arbre de forma cònica

dijous, 19 de maig del 2011

Viure als arbres

Els arbres i el bosc sempre han estat presents en la història de moltes civilitzacions. Alguns pobles retien culte a determinats arbres. Per exemple els celtes consideraven com arbre sagrat el roure. Jacques Brosse en el seu llibre sobre la mitologia dels arbres afirma que el culte als roures era molt comú en tota l’Europa precristiana. Segons altres autors es tractava d’arbres de dimensions molt més notables que les dels roures més vells de l’actualitat. Per exemple el botànic anglès John Ray (1686-1701) parla d’un roure que tenia un tronc amb 10 metres de diàmetre i que tenia més de 2000 anys. Altres pobles han aixecat santuaris i temples al costat d’arbres i boscos. Per tant, no és d’estranyar el desig d’enfilar-se als arbres per sentir-se protegit i poder-hi viure.

Quan parlo de viure als arbres sempre em ve a la ment la història del baró Cosimo Piovasco di Rondo que el 15 de juny de 1767 va decidir enfilar-se als arbres i no va tornar a posar un peu a terra, evidentment que estem parlant del baró rampant, personatge de ficció escrit per Italo Calvino.

Cabanes als arbres en un bosc de les Guilleries
 
Avui en dia hi ha empreses que fabriquen cases damunt dels arbres (www.thetreehouseguide.com) i hotels que t’ofereixen habitacions penjades dels arbres (www.cabanesalsarbres.com).

El mite de viure als arbres segueix present en la literatura i la filmografia. Només cal recordar la premiada pel·lícula Avatar on ens apareix un poble que viu i venera els arbres. A casa nostre recentment hem gaudit del film Herois, dirigit per Pau Freixes i amb guió d’Albert Espinosa on ens apareix la cabana a l’arbre com referent de la infància perduda.
La cabana de la pel·licula Herois

Si voleu un fons musical lligat al fet de viure als arbres us recomano que escolteu el vídeo del Marlango: The long fall, que forma part del CD titulat: Life in the tree house.


dimarts, 17 de maig del 2011

El paisatge, entre la terra i el cel.


Avui he sabut que l’Enrique Vicente ha mort d’un atac de cor fulminant.  Vaig coincidir amb ell en la redacció del llibre: “Oportunitats per a la custòdia del territori als municipis” publicat per la Xarxa de Custòdia del Territori. En aquell moment ell era secretari de l’Ajuntament de Tremp i vam discutir molt sobre els possibles papers que podien jugar els ajuntaments en la promoció de la custòdia. Recordo que vam acabar la redacció del llibre a la Terreta. Va ser una llarga i fecunda jornada ja que amb els amics d’X3 vam sortir de Mataró i ja vam esmorzar prop de la Noguera Ribagorçana. L’Enrique ens va obsequiar amb un esmorzar de caçador. Després vam endinsar-nos pels paisatges de la Terreta que està dins del terme municipal de Tremp, vam seguir menjant i treballant fins que es va pondre el sol i de tornada cap a casa. Sembla mentida que l’Enrique ja no sigui. Com homenatge a un home treballador i bondadós m’enfilo, virtualment, al poble de Sapeira i observo el paisatge de la terreta al qual l’Enrique havia dedicat bona part de la seva vida i, des d’aquella atalaia penso que el paisatge com els arbres se situen entre la terra i el cel i l’hi desitjo bon viatge.

Panoràmica de la Terreta des del poble de Sapeira

dissabte, 14 de maig del 2011

El bosc dels sentits


Dins de Girona temps de flors i sota el nom: El Laberint dels sentits, diversos espais de la Universitat de Girona acullen diferents propostes. A les escales de Sant Domènec se situa la composició titulada: el bosc dels sentits. Aquesta proposta presenta, sobre les suggerents escales de Sant Domènec, un conjunt de branques pintades de blau, fullatge sec de coníferes i diferents conjunts de fruites mediterrànies.

L’art, entre d’altres objectius, intenta provocar, impressionar o fer pensar a l’espectador de l’obra d’art. Després d’observar, detingudament, la proposta: el bosc dels sentits, només soc capaç de veure-hi una invitació, sobretot per les escales, a anar al bosc de veritat, on podrem obrir tots els nostres sentits per captar els sons, les olors, les llums i les textures de les plantes i arbres. 

El bosc dels sentits. Escales de Sant Domènec. Girona temps de flors
Els xipresos de les escales de Sant Domènec

divendres, 6 de maig del 2011

L’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria a la muntanya de Montserrat

Avui he anat amb els alumnes de Geografia de la UdG a la muntanya de Montserrat per observar sobre el terreny algunes de les explicacions fetes a l’aula. Els he demanat que abans d’endinsar-nos en l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria obrissin els sentits per poder captar la major varietat de sensacions que transmet aquest alzinar i, per tant, hem caminat uns 10 minuts en silenci per dins de l’alzinar i després hem posat em comú quines característiques tenia l’alzinar i quines sensacions havíem percebut. És molt important adonar-se que el silenci i, a ser possible, la solitud, ens permet obrir els nostres sentits davant de la natura. Recordo algunes de les sensacions viscudes i explicades en la reunió feta al pla dels ocells: la força del vent i la remor que generava sobre les branques dels arbres, el contrast entre la penombra de l’interior del bosc i l’excessiva claror que paties quan arribaves a una clariana, la piuladissa dels ocells, la remor que fèiem nosaltres mateixos al caminar.. Per tant, us recomano que si voleu viure en la seva plenitud el bosc, camineu sols, en silenci i amb humilitat.
Panoràmica de l'alzinar amb boix del torrent de Santa Maria
Per què he triat aquest indret per fer aquest exercici ? Doncs perquè la muntanya de Montserrat és, entre altres fets, un paisatge espiritual de primera magnitud. Aquesta espiritualitat la proporciona, al meu entendre, la verticalitat i l’esglaonament de la muntanya. En aquest sentit recordo que els cartoixos que van instal·lar-se al peu del Montsant, en la comarca del Priorat, ho van fer perquè vivien la muntanya com una escala cap al cel. El segon element que afavoreix l’espiritualitat de Montserrat és el recolliment que ofereixen les ermites, algunes canals o l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria. Si teniu temps deixeu-vos ‘hi perdre.
Interior de l'alzinar amb boix del torrent de Santa Maria