Els boscos llegendaris de la Bretanya

Fa un temps, vaig tenir la sort de poder passejar per dos dels grans boscos llegendaris de la Bretanya francesa: Paimpoint i Huelgoat. Aquests dos espais forestals tenen la brama de ser els escenaris de les mítiques vides del mag Merlí, del rei Artur, de Lancelot du Lac, de Ginebra...  o de la resta dels seus fidels cavallers.

Cal tenir  clar que aquests personatges només han cobrat vida a les pàgines escrites per  diferents autors francesos i anglesos des dels llunyans  temps medievals –encara que poguessin estat inspirats en guerrers reals, segons afirmen els especialistes- i que tenen com a espai vital les terres boscoses de la Bretanya francesa.

A l’entorn d’ aquesta realitat geogràfica i literària voldria aturar-me en unes reflexions sobre l’ús públic d’aquests boscos.

La primera és que els francesos saben promocionar com cal  el seu patrimoni material i immaterial. El cas més paradigmàtic és el del bosc de Paimpoint o terra de Brocelàndia on han creat, a partir d’un bon centre d’informació i una més que correcta senyalització, un conjunt de rutes per conèixer alguns dels fets mítics de les llegendes artúriques. A vegades hi han posat més pa que formatge ja que de quatre pedres n’han fet “la tomba del mag Merlí”,  o un passeig per un fons de vall, l’han convertit en la vall “sense retorn” on Morgana envia els que l’han traïda. 

Passejada per l'anomenada vall sense retorn

La segona és que malgrat les bones intencions hi ha importants problemes d’ús públic , sobretot en els itineraris de l’immens bosc de Paimpoint. Una de les principals causes de les dificultats és que els boscos són, majoritàriament, de propietat privada i es gestionen com a boscos productius. D’aquesta realitat se’n deriven dos fets:  el primer és que la majoria de camins es troben tancats i el segon, que una bona part de les masses forestals han estat  convertides  en plantacions de coníferes.

En cap cas voldria censurar aquesta realitat, simplement l’esmento ja que dificulta l’ús públic d’aquests espais forestals tan publicitats; m’imagino que la propietat no vol obrir –los a canvi de no res ja que els qui realment es beneficien de l’afluència de visitants són els restaurants i els operadors turístics.

En conclusió, hi ha poques rutes per caminar –hi, i la més important està mancada de la monumentalitat que li caldria per aconseguir l’atmosfera que la fes mereixedora  dels valors intangibles que diuen que  atresora.

Ara bé, malgrat aquestes apreciacions personals, cal precisar que aquests boscos viuen una important freqüentació de tot tipus de públic. Els qui s’hi apropen van a la recerca de  trobar un escenari tan real com sigui possible en el qual  ubicar els episodis de la vida d’aquests personatges que tant els han fet somniar, d’aquests personatges  trobats a les pàgines d’alguna novel·la de màgic record  o que també  han pogut identificar en algun film més o menys memorable.

Penso que els motius culturals són una de les principals raons que atrau la població urbana a passejar pel bosc i a reviure, tant com sigui possible, els fets, les gestes d’aquells personatges que han interioritzat i estimat.

Els estanyols prenen un valor especial al bosc de Paimpoint