diumenge, 23 de juliol de 2017

Parlar amb els arbres


Acabo de llegir l’interessant llibre d’Hope Jahren: La memòria secreta de las hojas[1]. És un text que repassa la vida d’aquesta científica americana, considerada una de les 100 persones més influents del món. M’ha agradat molt que en el seu epíleg, després de constatar com la civilització industrial ha devastat els ecosistemes vegetals a la recerca de més volum, potència i varietat d’aliment, medicines i  fusta que intenta aconseguir de les plantes; ens recomani el simple gest de plantar un arbre. Ara bé, no una espècie arbòria de creixement ràpid i que floreixi vistosament; sinó no tot el contrari. En aquest sentit proposa plantar un arbre de creixement lent,  com un dels roures americans o, fins i tot, l’alzina del sud que creix a les serres interiors de Califòrnia. Per què ? Senzillament, per què podràs establir-hi una relació familiar amb ell i podràs mirar-lo cada dia, observar que fa, intentar veure el món des del seu punt de vista. Fins i tot Jahren et recomana: intenta fer d’arbre ? i, en conseqüència, pensar que desitja ? quines coses l’importen ? i, pensa les possibles respostes. Parla del teu arbre als teus amics, als teus veïns, ensenya fotos seves, escriu aquest diàleg... En definitiva, segueix parlant amb el teu d’arbre i d’ell amb els teus familiars i coneguts i quan les persones posin els ulls en blanc i et diguin, cordialment, si no et falta un bull, pensa que vas pel bon camí.

Sequoia giganteum




[1] Jahren, Hope (2016) La memoria secreta de las hojas, Ed. Paidós, Barcelona.

divendres, 7 de juliol de 2017

El càntic del germà sol o de les criatures i Verdaguer


 Producte de la seva estada per les terres d’Orient Sant Francesc va contreure una greu infecció als ulls.-que afecta amb més virulència a les persones anèmiques i  desnutrides .- com era el cas del sant. El resultat d’aquest virus és que genera un tel que dificulta la visió. El biògraf Tomàs Gálvez ens explica que a la tornada a la Porciúncula van preparar-li una cel·la fosca per alleugerir-li el dolor. El tragí de frares per aquest espai va aconsellar traslladar-lo al monestir de sant Damià. Cal tenir present que el sant també patia de dolors a l’estómac i al fetge producte de la seva desnutrició i d’haver patit les febres de la malària. Sant Francesc va estar-se alguns mesos a les fosques a sant Damià i amb forts dolors als ulls i altres parts del cos. Enmig d’aquesta situació, un bon dia el es va concentrar i va recitar el càntic de les criatures o del germà sol.

Ell mateix, deia, que cada matí amb la sortida del sol, totes les persones hem de lloar a Déu davant de l’enorme espectacle de la Natura i comprendre la joia que és la viure enmig de la naturalesa. Per tant, neix un llenguatge, un cant, una celebració, un respecte i una estima.

El sant canta a la Natura i a tots els seus éssers perquè la viu amb harmonia còsmica. Tomàs de Celano, escriu d’ell:

Seria molt llarg, gairebé impossible, recollir i descriure tot el que el gloriós pare Francesc féu i ensenyà en vida entre nosaltres. Com descriure el seu inefable amor per les creatures de Déu i amb quina dolçor contemplava en elles la saviesa, la potència i la bondat del Creador ? per aquesta raó, quan mirava el sol, la lluna, les estrelles i tot el firmament, el seu ànim s’inundava de goig

D’aquesta concepció neix el seu càntic de les criatures o càntic del germà Sol, del qual us reproduïm un fragment.

Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.



Aquest text és l’expressió sublim i poètica, pensat per ésser cantat o declamat, de l’amor i el respecte a la Natura. La seva atenció passa del astres del cel a la terra. Ara bé, no es tracta només d’una lloança als astres i a tots els éssers vius, sinó que dota a tots ells d’un vincle fraternal. Molts estudiosos d’aquest text han subratllat la importància, el valor i el significat els adjectius que utilitza sant Francesc per parlar del astres, els element de la terra i els éssers vius. Fixem-nos en l’adjectivització de l’aigua:

Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Que l’aigua sigui útil és evident, que sigui preciosa és resultat de l’acte de meravellar-se, que sigui casta o sigui neta i per tant no contaminada resta clar que també és un valor preuat, però que sigui humil, quan el nostre planeta està ocupat majoritàriament per aigua fins al punt de donar-li, més recentment, nom; pot semblar una contradicció davant de la seva grandesa real. En canvi, per Francesc, que era un gran observador i caminador va concloure que  com l’aigua descendeix des dels cims més alts fins als llacs o mars, aquest és un clar acte d’humilitat i, per tant mereix l’adjectiu esmentat.

Verdaguer conclou el seu conjunt de poesies franciscanes amb un poema titulat: Himne, en el qual es reafirma el sentit providencial de l’aparició de Francesc, el seu amor vers el creador i la perfecta comunió amb la Natura, tal com es posa de manifest en el seu fragment que us reprodueixo, que és una clara síntesi de la simplicitat franciscana i de l’harmonia que Francesc d’Assís havia entaular amb tots els éssers.

Un gran concert per vós és la natura,
d’on tots les sers fan una dolça veu;
feu un germà de cada criatura
amb l’univers per beneir Déu.

Aquesta relació fraternal entre els éssers vius i el creador és present en altres poemes de Verdaguer. Per exemple: Lo lliri de sant Antoni, on les plantes i Déu conversen amigablement:

Quan les primeres plantes s’adonaren
de llurs gentils poncelles,
així a Déu parlaren:
-Senyor, quan florirem?-
i eixa resposta matinal copsaren:

-Nadala, tu esbadella’t a Betlem,
quan l’establia s’obre,
i enjoiaràs aquell bressol tan pobre.

Viola, tu, quan la quaresma ofusca
los alegres colors de la capella,
te posaràs la barretina musca;
i tu, gentil rosella,
te posaràs, per Pasqua, la vermella

Vosaltres, gentils roses,
d’una ullada de sol filles hermoses,
per lo mes de Maria,
com rosari de verges amoroses,
engarlandau la dolça Mare mia.

D’angèlica puresa testimoni,
tu, lliri blanc, espera Sant Antoni,
com ceptre d’innocència,

per florir en sa mà i ma presència.-

divendres, 23 de juny de 2017

Els xipresos de l’ermita Sant Joan del Codolar


El camí de l’ermita de sant Joan del Codolar neix a Cornudella del Montsant. En concret, el trobareu a la sortida del poble clarament indicat. Es tracta d’uns quatre quilometres d’ascensió suau que us permetran admirar, tranquil·lament, la majestuositat de la serra del Montsant. 

A uns centenars de metres abans d’arribar a l’ermita, ja podreu observar els primers xipresos situats a prop del camí. Un cop enfileu el camí d’entrada a l’ermita us trobareu dues fileres més d’aquests esvelts arbres que us donen la benvinguda i si continueu vorejant l’edifici contigu a l’ermita gaudireu de l’exemplar més espectacular.



Segons Maria Montserrat Domingo, ermitana de sant Joan del Codolar des de fa més de trenta anys a qui vaig tenir la fortuna d’entrevistar el 2013 en motiu de la redacció del llibre: “Natura i espiritualitat a Catalunya”[1] m'explicà dels arbres que des de fa dècades són companys seus:

“Diuen que hi ha xipresos que tenen més de cinc-cents anys. Els de davant de casa, un senyor que es va morir amb més de cent anys deia que sempre els havia vist iguals. Jo els anomeno “els vigilants”. Tinc alguna poesia en la qual em refereixo a ells com els meus vigilants. En un altre vers parlo, de com els xipresos, miren enlaire i no veuen res. Aquests arbres són molt curiosos ja que tenen molt tronc”


També crec interessant reproduir la resposta a aquesta pregunta: Estableixes algun vincle especial amb els arbres com, parlar amb ells ?

“A vegades m’abraço amb ells ja que jo soc de poc parlar i més d’observar. A la nit quan hi ha lluna plena és un plaer sortir i veure’ls. El primer Nadal que vaig passar a sant Joan del Codolar no tenia pessebre i el mossèn va dir-me: fes tu de Mare de Déu i jo vaig pensar: els xipresos seran sant Josep.  Quan neva és tot un espectacle ja que el xiprer es va omplint de neu”

El xiprer, com un dels integrants més característic del paisatge mediterrani, pot arribar a esdevenir, en algunes contrades, un símbol d’identitat del paisatge. Sobre aquest tema, són molt interessants les paraules de l’escriptor Santiago Rusiñol en un article anomenat “La guerra dels xiprers” on us adonareu dels valors d’aquest arbre dins el paisatge pel literat:

Aquest bell arbre conscient, que és escultura i arquitectura, que sap lo que es fa i del modo que creix, que necessita per arrelar-se el prestigi i la noblesa de moltes generacions; que dóna silueta al paisatge i sobirania als jardins, que és campanar dels arbres i la majestat de la plana; aquest arbre que sols s’aixeca en la calma i la solitud

Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria, de proporció i d’ampla bellesa... els troncs pugen llisos com columnes, i els capitells són la verdor que puja pariona als núvols, sense un dubte i sense una arruga; són arbres de voluntat, d’energia i consciència

De ben segur que aquests textos us ajudaran a viure i sentir la força d’aquest esvelts arbres que embelleixen el camí i el paisatge del Montsant i, per damunt de tot, us faran enlairar la mirada. Cal tenir present que si us acosteu al Montsant sens dubte gaudireu de la seva magnificència i, més enllà de creences o devocions, percebreu la potència de la seva essència lligada des d’antic a tot allò que és espiritual. La natura, i especialment els arbres monumentals i els paisatges de muntanya, viscuts en primera persona, us amplien les percepcions i us conviden a parar atenció als pensaments mentre una combinació de silenci i d’esforç us acomboia.






[1] Gordi, Josep (2013) Natura i espiritualitat a Catalunya. Deu converses, deu passejades i deu consells per viure la natura amb plenitud, Documenta Universitària, Girona.