dilluns, 8 de maig del 2017

Sant Francesc, Jacint Verdaguer i els ocells. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Sant Francesc d'Assís és una de les figures més emotives del cristianisme per molts i diversos aspectes, destaquem-ne alguns . Va promoure la pobresa en tots els àmbits de la vida, l'estima al proïsme i, per extensió, a tot el creat fent un especial incís en els animalons . També és un personatge de gran riquesa humana, que el fa respectat per creients i no creients en el decurs de la història i que despertà i desperta des de l’antigor fins els nostres dies  l'interès de col·lectius ben diversos: citem els poetes que el viuen com una font d’inspiració inesgotable, també els ecologistes que en destaquen el seu amor i defensa de la natura i els forestals dels quals n’és el patró.

Tant les seves biografies com Les Floretes o altres fonts biogràfiques són plenes de colpidors relats de perfecta comunió entre els éssers vius i el sant. Les Floretes, que s'han traduït a totes les llengües del món- a Catalunya, per exemple, tenim una esplèndida traducció de 1909 de Josep Carner - tenen un missatge directe, senzill i ingenu però molt directe i potent. Són considerades el testament espiritual del franciscanisme.


Un dels episodis que més bé expliquen l’estreta comunió del sant amb les espècies de la natura és la coneguda predicació als ocells, –segurament les pintures del Giotto a la basílica de sant Francesc d’Assís hi han ajudat en gran mesura- el qual també es un entranyable episodi de la bellesa, embolcallada de senzillesa del franciscanisme primigeni. Llegim-ne un fragment:

Espereu-me aquí al camí, que jo aniré a predicar als meus germans, els ocells.
Entra al camp i començà a predicar als que hi havia a terra. Tot d’una,  els que eren a les branques dels arbres, van volar cap a d’ell i es posaren al seu costat sense moure’s gens fins que sant Francesc hagué acabat de predicar;  i no se n’anaren,  fins que els hagué donat la benedicció”.

La substància de la prèdica de sant Francesc fou aquesta:

Ocells, germans meus, molt obligats esteu molt obligats envers el vostre Creador. Sempre i en tot lloc heu de lloar-lo, perquè us ha donat la llibertat de volar pertot arreu i un  vestit doblat i triplicat [...] i a més d’això, vosaltres mai no sembreu ni colliu,  i Déu us nodreix i us dóna els rius i les fonts i els rius per a  beure, i les muntanyes i les valls per al vostre recer, i els arbres de gran alcària perquè hi feu el niu. I, com que no sabeu filar ni cosir, Déu us vesteix a vosaltres i els vostres fillets. Molt us estima, doncs, us el vostre Creador, ja que us dóna tants beneficis. Per això,  guardeu-vos,  germans meus, del pecat de la ingratitud i apliqueu-vos sempre de lloar Déu[1]”.

De ben segur que Verdaguer va escoltar, quan era petit i de la veu de la seva mare històries de la vida del sant i com que vivia en un medi rural, la predicació als ocells el va colpir. Ara bé, el 1882, quan escriu el poema,  “Sant Francesc predicant als aucells”  ja té 37 anys. Per a ell, sant Francesc és un àngel fora del seu hàbitat natural que és el cel i, com tots els místics, sent enyorança celestial, com ell mateix. La vida en comunió amb la natura que portà el sant,  ell la recrea: el fa parlar amb els rius i les flors, abraçar-se als arbres, tal i com fa Verdaguer en altres poemes. La màxima expressió d’aquesta comunió ens apareix quan Verdaguer situa alguns dels ocells damunt dels genolls i l’espatlla del sant. Vegem-ne aquest bell fragment:

Va l'Apòstol de l'amor
per una selva d'Itàlia:
l'amor que sent per Jesús
ja no cap dins la seva ànima.
Ne parla als rius i a les flors,
i pins i roures abraça.
És desterrat serafí
que del cel sent enyorança.
D'alegria tot cantant
los aucellets l'acompanyen;
los que trastegen pel bosc
voleien de branca en branca;
los que volen per lo cel
paren atents la volada.
Francesc los vol predicar,
sota un roure s'aturava.
Sobre l'herba es posen uns,
los altres sobre les mates,
los més estimats de tots
damunt sos genolls i espatlla;
cada bri d'herba en porta un,
cada arbre una nuvolada.
-Germans aucellets -los diu-,
lo Criador, quant vos ama!
Sense sembrar ni segar
teniu sempre en vostra taula
la llavor d’herbeta humil,
de la font la gota d’aigua,
si en lo calze d’una flor
no voleu beure rosada.
Com no fileu ni cosiu,
Déu vos vesteix i vos calça;
vostre vestit i calçat
valen més que d’or i plata.
Vos dóna per llit un brot,
Una fulla per teulada,
gentils boscúries per niu,
lo cel i terra per gàbia.
Aucellets, los meus germans,
Lo Criador quant vos ama !
Ameu-lo, vosaltres, bé,
que amor amb amor se paga;
canteu-li a entrada de fosc,
canteu-li a l’hora de l’alba
d’amor la dolça cançó
que els homes han oblidada!-

En comparar ambdós textos, podem constatar que mossèn Cinto, en prendre com a pretext les paraules de l’anònim que recollí l’experiència del sant d’Assís, va molt més enllà . Amb l’exquisidesa de la seva bella lírica, fa que l’anècdota s’envoli, prengui aires seràfics, intensos, divins. Podríem equiparar el text de l’anònim a un treball artesanal impecable,  mentre que, l’immens poeta que fou Verdaguer, crea un brodat exquisit de perfecció inabastable per a la majoria de dels poetes que li foren contemporanis i més enllà i tot.

Aquesta bella filigrana, que ens fa gairebé acaronar els tendres i vellutats ocellets en el moment del seu íntim diàleg amb Francesc, – podríem dir que qui dialoga ja és el mateix  Verdaguer,  en perfecta simbiosi amb el sant d’Assís - curulla de sentiments i sensibilitat, servida amb uns versos que tot recreant el metre  popular – són heptasíl·labs- adquireixen una musicalitat i lleugeresa inoblidables, equiparables a la musicalitat, lleugeresa i bellesa d’aquests petits companys que ens alegren la vida gairebé sense adonar-nos-en, però que hi són per a quan els vulguem mirar, gaudir, sentir i viure íntimament, tal i com podem fer amb els meravellosos versos del nostre insigne poeta.





[1] Anònim (1997) Floretes de sant Francesc d’Assís, versió i notes de Francesc Gamissans, Ed. La Formiga d’Or, Barcelona. Pàg 59-60.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada