dimecres, 3 de maig del 2017

Sant Francesc, Jacint Verdaguer i la natura (2)


La veneració de sant Francesc d’Assís per part de Verdaguer és present al llarg de tota la seva vida. De petit, segur que va escoltar de la seva mare històries i llegendes sobre la vida del sant. Fins i tot, en plena adolescència, va prendre la decisió de fer-se missioner franciscà i marxar al continent americà. Convençut per familiars i amics va desestimar aquesta idea, però l’idearia franciscà va romandre dins seu fins al final dels seus dies. Només cal recordar que ell mateix expressà ales seves darreres voluntats que volia ser enterrat amb un hàbit franciscà i, per aquest motiu, un cop va morir els qui l’acompanyaren a Vil·la Joana van anar a buscar la vestimenta franciscana al convent dels Caputxins de Barcelona.
 
Dibuix de Ramon Casas de Jacint Verdaguer amb l'hàbit franciscà després del seu traspàs
Com a resultat d’aquesta devoció pel sant, Verdaguer va dedicar-li diferents poemes. El més important va editar-se el 3 d’octubre de 1895 a la Tipografia L’Avenç. És un recull de quaranta-tres poemes amb un pròleg inicial i porta com a títol: Sant Francesc, amb l’afegitó, poema. Ara bé, en veritat es tracta d’un conjunt de composicions poètiques al voltant de la biografia del Sant i de diversos aspectes vinculats al món franciscà. També cal esmentar que entre el cap i la cua d’aquest poemari s’escola la meitat de la vida de Verdaguer ja que el primer l’escriu quan té vint-i-quatre anys i el darrer ja en té cinquanta.

De ben segur que un dels elements que va fomentar l’arrelament del franciscanisme dins de Verdaguer és el fet que, segons la llegenda, sant Francesc va passar per la plana de Vic. Al llarg d’aquesta estada va trobar-se malament, fins i tot semblava que s’havia de morir. Trobant-se molt afeblit, passa pel seu costat un pagès que vivia per aquells verals i li portà aigua del pou proper. Aquest glop d’aigua el va fer revifar i el mateix sant posà el nom de “pou de la vida” al pou del mas d’on havia sortit l’aigua.

Fixem-nos en el següent fragment de l’inici d’aquest poema:

La plana de Vic
diu que en trau florida
des  que sant Francesc
l’amor hi predica,
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria.
Tan dolços amors
lo cor li ferien;
sortint de poblat,
pels boscos sospira;
per boscos i camps
que semblen d’Umbria.

Cal assenyalar l’existència de figures de dicció basades en la repetició, que eren i són un dels recursos més característics de la poesia popular i que Verdaguer havia après de llavis de la seva mare. Destaquem també el fet de la semblança que estableix entre la Plana de Vic i l’Umbria fet que l’agermana més al sant d’Assís.

Més endavant prossegueix el poema:

Lo troba un pagès
dessota una alzina;
duia un cantaret,
de beure el convida.
Quan s’és retornat,
Sant Francesc sospira:
-Pagès, bon pagès,
digau-me per vida,
esta aigua d’on és,
que tant me delita?
-N’és aigua del pou
de vora la via.
-Si és aigua del pou,
lo pou és de vida,
que ja els meus amors
l’hauran beneïda.-
I els aucells del bosc
amb gran melodia:
-Ai dolços amors,
ai flor de la vida!

El poema acaba explicant que on caigué el sant ara hi ha una ermita. Certament, a la plana de Vic hi ha la capella de Sant Francesc Almoina
-perquè es troba al pla d’Almoina- on Francesc s’hi moria. Segons conta la llegenda, l’edifici s’aixecà en el lloc on el sant va defallir. Aquesta ermita està documentada des del 1244, però es creu que es va aixecar el 1225 i, en conseqüència, és una de les poques ermites del món dedicades al sant estant encara en vida. L’antiga ermita fou destruïda el 1936 i reconstruïda de bell nou el 1946.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada